Benvinguts al blog de Més Que Verd. 

Aquest blog neix amb la intenció de compartir informació sobre el mon dels productes ecològics, l’alimentació saludable i els reptes d’una alimentació sostenible que arribi a tothom.

Considero que la informació és la clau per escollir bé en un món ple de publicitat i d’interessos comercials.

Aquí trobareu, post a post, entrevistes a propietaris de botigues d’aliments ecològics o de proximitat, informació sobre esdeveniments del sector, fitxes on us aniré parlant de productes saludables i estic segura que aniran sortint temes que ara ni hi penso.

Vull que aquest blog ens sigui d’utilitat, i ens ajudi a tots plegats a pensar, a dubtar, a aprendre, a millorar.

I per encetar aquesta cadena de traspàs d’informació us volia parlar d’un documental sobre alimentació. Millor dit, sobre el malbaratament dels aliments: Just Eat It. A food waste story.

logo-jei-banner-quiz

Els cineastes canadencs Grant Baldwin i Jen Rustemeyer es submergeixen en el tema del malbaratament dels aliments acceptant el repte de viure durant 6 mesos només de productes rebutjats o caducats. I se’n surten!

Aquí us deixo la traducció al català que he fet de l’entrevista que van oferir Baldwin i Rustemeyer al blog de Sustainable America, reflexionant sobre el documental. Espero que us sigui de profit!

 

Ja havíeu tocat el tema del malbaratament a la vostra primera pel·lícula. Què us va portar a tractar el tema del desaprofitament dels aliments amb més profunditat?

Jenny Rustemeyer: Estàvem fent unes presentacions a les escoles, i vam acabar fent una “auditoria del rebuig” a una escola on vam abocar una galleda d’escombraries per mirar quines eren les diferents categories de reciclat i quines coses no haurien d’haver anat a la galleda.
Vam veure coses com ara barretes de cereal, porcions de pastís, i va ser aleshores quan vam ser conscients del fet que menjar totalment comestible acabava a les escombraries. Aquest fet va encendre la llumeta de la idea de que calia aprofundir més en el tema del malbaratament dels aliments.

Grant Baldwin: Allò que volíem fer en aquesta escola era dir:”Anem a veure què pot anar a la fracció de compostatge”. Però el que vam trobar és que aquest menjar ni tan sols havia arribat a l’estat de postcomsum. Encara es trobava llest pel seu consum, fins i tot estava al seu embolcall. Vam començar a investigar i el malbaratament semblava que seria el proper tòpic sobre el menjar. Tinc la sensació que fa molt de temps que parlem sobre alimentació ecològica, però si aquests aliments ni tan sols es mengen, quin sentit té la seva producció sostenible?

Perquè vau començar amb el repte de viure només de menjar de rebuig?

Jen: Va ser tota idea del Grant. Volíem mostrar la historia des de la perspectiva d’una persona normal. Vam pensar que si el 40 per cent dels aliments es malbarata, hauríem de ser capaços de trobar-ne una part per menjar. Hi ha tot un estigma sobre aquest tema. Tots dos tenim feina i jo estava una mica preocupada per si el meu cap descobriria que era una “cercadora d’escombraries”. Però si no haguéssim posat la norma d’haver de menjar exclusivament aliments recuperats, crec que no hauríem trobat tants d’aliments rebutjats.

Com vau trobar els aliments?

Grant: Vam començar força malament. No sabíem on buscar. Vam començar de cop, bàsicament deixant de fer la compra de productes d’alimentació. Vam trobar que moltes botigues tancàvem amb clau les seves deixalles.

També vam mirar de comprar els aliments a les botigues de queviures quan els acabaven de retirar dels prestatges, però això només va funcionar un parell de vegades al llarg de tot el projecte. La majoria de botigues no ens els volien vendre.

Als mercats de camperols sí vam aconseguir comprar els “productes lletjos” que la gent no compraria per raons estètiques. La major part dels aliments els vam trobar als majoristes. Algunes botigues de queviures tenien galledes que restaven obertes. Un parell de botigues tenien un prestatge de productes passat de data amb descompte, i els podíem comprar.

Jen: També podíem agafar productes del carret dels productes eliminats. Passen per la secció de productes i van agafant els articles que tenen defecte i els posen al carret per retirar-los. Jo simplement seguia aquest home per la botiga i anava agafant el que ell anava posant al carret.

Llavors, encara gastàveu una mica de calés en comprar aliments? Estàveu intentant interceptar el menjar que no s’havia de vendre?

Grant: Hi ha un terme “freegan” (free=gratuït) que no ens agrada, perquè hi conté la paraula “free” amb la intenció de dir que vols viure de franc. I aquest no era l’objectiu del projecte. No volíem estar associats a aquesta idea, i per altra banda veiem que aquests aliments encara eren bons, aquest era l’objectiu. Per què no els podem comprar? Tot i que vam intentar comprar els aliments, la majoria de les vegades no ens van deixar, llavors només vam gastar 200$ en alimentació durant sis mesos, i van portar a casa un estalvi de 20.000$

Quins van ser els exemples més escandalosos de desaprofitament d’aliments que vau trobar?

Jen: Com més ens endinsàvem en la cadena de subministrament, les quantitats eren més grans. Vam començar buscant en els majoristes, i l’escala de productes desaprofitats aquí és força impactant. Perquè els trobes tots en un mateix lloc. Per exemple, un dia vam trobar 13.000 $ de xocolata ecològica en barretes. Centenars i centenars de barretes de xocolata. Caixes i més caixes. Vam agafar totes les que podíem per salvar-les. El motiu pel qual pensem que eren rebutjades és que al Canadà tots els productes han d’anar etiquetats en francès i anglès, i aquestes barretes no portaven l’etiquetat en francès als seus embalatges. No estaven passades de data ni cap cosa semblant. Així que vam menjar xocolata cada dia durant un any.

Grant: El següent dia vam trobar palets d’arengada en escabetx. La nostra dieta no era tan variada. De vegades algunes coses no lliguen bé, com ara barretes de xocolata i arengada en escabetx, però és el tipus de producte que s’acaba llençant. Parlem de productes que estan conservats en un pot i es llencen, o menjar en llauna o llaunes de refresc. La mena de coses que esperes trobar-te dins d’un refugi per a terratrèmols, per exemple. Coses per emmagatzemar. Llavors hi ha totalment una desconnexió entre els excedents o els productes a punt de caducar i els llocs que voldrien aquests aliments. Sabem de molts llocs a la nostra ciutat que els haurien agafat, però no hi ha ningú que els posi en contacte.

Alguna vegada vau passar gana?

Grant: No, de fet vaig guanyar 4,5 kg. El menjar era més aviat envasat i processat, per tant teníem molt d’aquest tipus de menjar.
Jen: Teníem amics que s’abastien de productes d’alimentació a casa nostra.

Quines són algunes de les coses més sorprenents o impactants que heu aprés sobre el malbaratament dels aliments?

Grant: Per mi l’aspecte més colpidor va ser que tot el temps jo volia apuntar amb el meu dit a la industria i dir: “mira com són de dolents aquests tipus” però realment gran part del problema està en el consumidor, ja que és a la botiga on nosaltres decidim no comprar alguna cosa perquè no té un bon aspecte, o quan comprem un aliment i després no el mengem a casa. Per això dediquem una bona part de la pel·lícula mostrant què és el que fem a casa nostra perquè la meitat dels aliments que desaprofitem ho fem nosaltres a les nostres llars i als restaurants. No era conscient que érem una part tant important del problema. Així que vam girar la càmera cap a nosaltres i vam dir, d’acord, aquest és l’ajustament més fàcil: allò que podem fer casa nostra.

Quins àmbits penseu que tenen el major potencial per impactar en aquest problema?

Jen: En primer lloc, sempre voliem tenir en compte que les empreses, les companyies i els agricultors, són encara persones, són gent. Per tant si algú se sent compromès casa seva amb el malbaratament d’aliments, traslladarà aquest compromís a la seva feina. Crec que un dels temes clau i que seria una gran ajuda és el tema de les dates d’etiquetatge. La gent llença menjar perquè falta poc per la data de caducitat o tot just acaba de passar, però no saben realment què vol dir aquesta data. Vam investigar molt sobre aquest aspecte i vam veure que la majoria de les dates fan referència al moment de màxim frescor del producte, no a la seva seguretat. Normalment es pot consumir sense cap problema un producte passat de data, i hauríem de fer servir més els nostres sentits.

Quin és el vostre consell numero 1 per reduir el malbaratament d’aliments a les llars?

Grant: Jo vaig crear un calaix “menja’m a mi primer” a la nevera. En aquest calaix poso coses com ara la meitat d’una ceba o d’un tomàquet, o un tros d’api. Qualsevol cosa que es posaria malament ben aviat, la poso en aquest calaix i quan obro la nevera la veig i penso: “Què podria fer amb aquest producte que està a punt de no ser menjable? Crec que hem estalviat força menjar d’aquesta manera. No és la solució perfecta, segur que encara malbaratem algun producte. Fem compost amb tot allò que no arribem a consumir, però crec que aquest calaix n’ha estalviat una gran part. I és una forma força simple de controlar les sobres de la nevera.

Quina idea voldríeu que es duguessin a casa els espectadors de la vostra pel·lícula?

Grant: Simplement que revalorin els aliments i gaudeixin d’allò que tenen casa seva. Quan vam començar amb aquest projecte, ens vam adonar de quina quantitat de menjar hi havia al rebost i al congelador, i vam començar, com una mena de joc, a preparar àpats amb tot això que ja teníem. Després de mirar aquesta pel·lícula, espero que la gent, quan faci un àpat fora, tingui en compte la porció d’allò que demana i porti a casa les sobres, anant més enllà de l’estigma que això porta.

Jen: Espero que també s’hagin distret i entretingut. És un documental sobre un tema seriós, però també és un documental força divertit. Les nostres aparicions, del Grant i meva, són una excusa graciosa per tractar un tema tan seriós.

Més informació sobre aquest interessant documental a: Just Eat It. A food waste story

Si voleu llegir l’entrevista en la seva versió original: Entrevista per Sustainable America